Aquesta és la GUIA DE SAMARCANDA de El Bloc dels Viatges on trobaràs informació per organitzar el teu viatge a aquesta ciutat: blocs, allotjament,vols, mapes, transports, visites, actualitat, ofertes, consells, etc...
Bé, no és exactament això que dic al títol, no és un pam, però només sortir per la seva porta principal i caminar menys de cent metres, dos o tres minuts, podem gaudir de la vista de dues de les madrases que embelleixen el Registan, la plaça principal de Samarcanda. I des d'alguna de les habitacions de l'hotel podem gaudir d'altres vistes com la mesquita de Bibi Khanum que es troba també ben a prop...
L'hotel Asia Samarkand (Kosh-Havuz, 50) que forma part de la companyia Asia que té hotels a totes les principals ciutats de l'Uzbekistan, com l'Asia Bukhara, l'Asia Tashkent o l'Asia Khiva, disposa de vuitanta-cinc grans, còmodes i prou netes habitacions, una petita piscina per descansar de la xafogor per si viatgeu a l'estiu, restaurant, servei de sauna i massatges, aparcament i una botiga de souvenirs on trobar artesanies, llibres, teixits i altres possibles records... Pel meu gust, correcte, funcional i adequat per descansar un parell de dies, però sense cap encant especial.
La seva categoria és de 3 estrelles, encara que en alguna web indiquen que és de 4 (i sincerament comparant amb altres hotels de 4 estrelles com els que trobem a Taixkent, no arribaria, ja que és una mica justet. Per tant, crec que les 3 estrelles s'acosta més a la seva categoria "real"). Tanmateix, el gran encant de l'hotel es troba fora, la seva ubicació és excel·lent per visitar el Registan... Cal tenir present que la majoria d'hotels de les grans companyies es troben un pel allunyats d'aquest monument i de la part vella de la ciutat.
Per fer la reserva des de casa nostra no hi ha casi cap cercador hoteler, excepte Expedia, que ho permeti (i que jo tingui coneixement), ja que encara Uzbekistan és un país que no té prou interès pels grans cercadors... Altra bona possibilitat és contactar amb alguna agència uzbek per tal de fer la reserva.
Per més informació podeu consultar les opinions d'altres viatgers a Tripadvisor o visitar la web d'Asia Hotels (en castellà -amb un mínim d'informació). Les imatges que acompanyen aquesta entrada són de la web de l'hotel. I per últim, us recomano visitar la secció d'allotjament d'aquesta mateixa guia, on trobar altres propostes, o l'entrada sobre un altre allotjament a la ciutat, Bahodir B&B.
El plov és un dels plats més populars a l'Orient Mitjà i Àsia Central, essent amb tota propietat el plat nacional de l'Uzbekistan on s'han desenvolupat mil i un matisos segons les seves regions i productes... El sentit del plov va molt més enllà d'un plat a menjar o d'una delícia gastronòmica per haver-se convertit en un plat que forma part de tot l'univers vital dels uzbeks i els acompanya en festes i tradicions. Es serveix tant en la celebració del naixement com en els aniversaris o en el menjar d'exèquies. No hi falta en els grans banquets nupcials com no pot faltar com a mostra d'hospitalitat, quan, des de la família més humil a la més adinerada, tenen un convidat d'honor a la taula. I òbviament, és un dels plats principals de la cuina uzbeka en els àpats de cada dia...
Encara que inicialment pugui semblar un plat sense gaire encant no és pas així, ja que només a la cuina uzbeka compte més de seixanta receptes d'aquest arròs i hem de tenir present que amb diferents ingredients el podem trobar per tota Àsia Central i des de l'Àfrica a l'Orient d'Àsia amb altres noms com "pilaf", "pilau"," pilafi", "pilov" o "polov".
I de fet, a cada regió de l'Uzbekistan el plov té la seva pròpia manera de preparació, i diuen que els bons "gourmets", experimentats coneixedors de la cuina nacional de l'Uzbekistan, poden descobrir a cegues a quina regió pertany cada tipus de plov: Samarcanda, Taixkent, Khorezm, Kashkadariya, Bukharà o Fergana.
A més, els plovs es distingeixen per la festivitat en que es cuinen, així els nupcials acostumen a ésser les més suculents i amb més quantitat d'arròs i condiments.
Però, potser ja us preguntareu que condiments trobem en el plov ? Doncs, malgrat cada regió fa ús de diferents estris en la seva preparació i es poden trobar algunes importants diferències en els ingredients emprats podem dir que en un "autèntic" plov ha de constar: arròs, carn de xai, ceba, pastanaga, all i espècies (pebre negra, comí, etc.). Tanmateix, en ocasions no es prepara amb arròs sinó amb blat, faves o fideus o en d'altres la carn és de vaca, pollastre, faisà, guatlla o "kazi" (la carn del cavall).
I per aquells que els pugui interessar saber més del plov, properament faré una entrada dedicada especificament al plov de Samarcanda, la seva recepta i història, però de moment, per fer boca, us convido a llegir aquesta entrada sobre la gastronomia uzbeka on es pot veure com es prepara aquest deliciós plat.
El soroll tremolos de les vies del tren creua les estepes russes a mitjans de l'any 1910. Ja fa força mesos que un vagó de tren especial equipat adequadament pel Ministeri de Transports del govern de sa altesa el Tsar Nicolau II viatja pels seus dominis. Disposa de tots els permisos per visitar àrees d'accés restringit i compta amb el suport de la burocràcia de l'imperi.
En el seu interior, un equipament extraordinari per l'època. Destaca una càmera fosca, diferents estris de treball fotogràfic i especialment, una càmera que prenia una sèrie de fotos monocromàtiques en seqüència molt ràpida, cadascuna a través d'un filtre de color diferent. En projectar les tres fotos monocromàtiques amb la llum del color adequat era possible reconstruir l'escena amb els colors originals. Durant anys, des d'aproximadament l'any 1900, el pare de la fotografia en color, Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski, va projectar fer realitat aquest somni, documentar, amb fotografies en colors, l'enorme diversitat d'història, cultura i avanços de l'Imperi rus per educar als escolars de Rússia amb les seves "projeccions òptiques de color"...
Nascut a Funikova Gora (Óblast de Vladímir - Rússia) el 1863, es va educar com químic dedicant-se en cos i ànima a l'avenç de la fotografia. Va estudiar amb renombrats científics a Sant Petersburg, Berlín i París destacant per l'originalitat de la seva investigació que el va dur a produir patents per a la producció de pel·lícules i diapositives de color per projectar imatges en moviment.
Fou en aquests viatges que va arribar al remot cor d'Àsia Central i va visitar les ciutats i pobles de Samarcanda, Bukharà, Grafovka, Dagestan, Batumi, Kazakhstan, Gunib, etc. i ens va deixar espectaculars imatges de la vida, l'arquitectura o les tradicions a principis del segle XX en aquests indrets.
Prokudin-Gorski va sortir de Rússia el 1918, anant primer a Noruega i Anglaterra abans d'instal·lar a França on va morir l'any 1944. L'any 1948, els seus hereus van vendre a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units les seves úniques i precioses imatges gravades en plaques de vidre. I finalment l'any 2000, després d'una laboriosa tasca es va presentar i digitalitzar la col·lecció essent accessible a través d'internet.
Es conserven força imatges de Samarcanda. El fotògraf va mostrar bàsicament dos aspectes de la ciutat i els seus habitants. Per una banda, la seva arquitectura i monuments, en aquells moments, força malmesos pel pas dels anys (i no fou fins el temps de la URSS que va tenir lloc una important cura i reconstrucció) i per l'altra banda, una mostra dels seus ciutadans, tenint present les característiques ètniques i religioses de la comunitat que habitava la ciutat en aquella època, com podeu comprovar en les fotografies d'aquesta entrada...
En Sele, José Miguel Redondo, és l'autor del bloc "El rincón de Sele" on aquest madrileny ens mostra mil i una experiències dels seus interessants viatges arreu del món.
Avui us volia presentar i recomanar la seva "Guia práctica del viaje a Uzbekistan" que va realitzar a l'estiu del 2011 i on ens mostra la seva visió de Samarcanda: "Los monumentos de Samarkanda son extraordinarios: El Registán, Gur-a-emir y Shah-i-Zinda son realmente incomparables".
El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de
rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que,
ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet
d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la
desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del
Mul·là.
- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.
- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.
En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el
Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i
aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de
recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia
clara la situació, digué:
- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.
- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.
El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:
- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.
- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.
L'entitat està formada per persones viatgeres o persones nascudes a l’Àsia Central o als països de la Ruta de la Seda, interessades per la història i l’art, apassionades per la fotografia, enamorades dels relats de viatges, de les llegendes i de les tradicions… i sobre tot, persones amb ganes de descobrir, compartir i aprendre dels pobles i cultures de la Ruta de la Seda: Turquia, Pròxim Orient, Caucas, Iran, Afganistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, Tadjikistan, Pakistan, Xinjiang, Tibet, Mongòlia i Xina.
Les seves activitats es centren en donar a conèixer aquesta realitat mitjançant viatges a l’Àsia Central, conferències i xerrades (com per exemple, sobre la Ruta de la Seda, l’Afganistan, el Kirguizistan, Ladakh, Mongòlia, l’Uzbekistan, el Pakistan, etc.), exposicions d’art o fotografia, espais gastronòmics, celebracions tradicionals (com el Nouruz - la festa de cap d'any persa i centrasiàtica que coincideix amb l'arribada de la primavera-), edició d’un calendari, sessions de cinema, concerts o actuacions musicals, tallers de jocs tradicionals (com el togyzqumalaq), sessions de narracions de contes, venda de productes, activitats d’oci, etc. i a promoure projectes de cooperació internacional i cultural amb aquests països.
Si voleu saber més o participar de les seves activitats us animo a escriure'ls a info@larutadelaseda.cat o a visitar la seva web www.larutadelaseda.cat
I per cert, quatre dels seus membres va ésser els autors de diferents articles publicats al número 77 de la revista Altaïr dedicat a Àsia Central i amb el nom de "Camins de Samarcanda" dle que ja us vaig parlar en aquesta entrada. En concret, els articles dedicats a la Vall de Fergana, al Mar d'Aral i al Kirguizistan.
,+ca.+1910.jpg)
.jpg){kind=spacer}
