dilluns, 26 de novembre de 2012

Amir Timur, el conqueridor d'Àsia

Del gran Amir Timur es poden dir moltes coses, explicar mil i una històries, i encara més, des de fa vint anys quan l'Uzbekistan va assolir la seva independència de l'antiga Unió Soviètica. Cal tenir present que l'Uzbekistan, la terra dels uzbeks, és un país "nou" on les seves fronteres actuals no havien existit en cap moment de la seva història fins que es van delimitar l'any 1936 en algun despatx de Moscou i desprès de sumar i restar territoris de les repúbliques veïnes, per acabar creant la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

Un país nascut l'1 de setembre de l'any 1991 on tradició i modernitat haurien de conviure sense els referents del comunisme i sense cap garantia d'assolir una vida millor mitjançant una independència no desitjada. I així neix, a la recerca d'una nova identitat, la mitificació de Tamerlà com a gran heroi nacional en substitució de Marx, Lenin i la iconografia soviètica de glòries passades.

Tamerlà (1336-1405) que deriva de Timür-i lang (Timur el coix) o senzillament Timur o Amir Timur (el "Cap" Timur -el nom Timur en txagatai, la llengua túrquica ja extinta que es parlava a l'Àsia Central, es traduiria per "ferro") no era pas uzbek ja que aquest poble turquic no va arribar a les terres que formen el país fins pocs anys més tard de la seva mort. De religió musulmana la seva cultura estava impregnada d'influències turc-perses i seguia els preceptes mongols en matèria de dret i honor (Iassa, que havia estat creada per Genguis Khan).

La seva família provenia de la tribu turc-mongola dels Barles que formaven part de l'Uluss (clan, confederació) dels Txagatai, nom del segon fill del gran Genguis Khan (1162-1227), a qui van correspondre els territoris d'Àsia Central i del Turquestan Xinés. Malgrat, en ocasions ha estat considerat hereu i família del cap mongol no hi ha cap evidència clara d'aquest fet i el mateix Timur mai va fer ús del títol de Khan que l'hagués correspost si hagués estat familiar de Genguis Khan. Tanmateix, es va casar amb una princesa d'aquesta família, Saray Malik Khanum més coneguda com Bibi Khanum (a la que està dedicada l'espectacular mesquita a Samarcanda)  i durant tota la seva llarga vida va evocar el llegat de les  conquestes mongoles.

Va néixer a prop de l'actual Shakhrisyabz (Uzbekistan) i va morir a Otrar, prop de Shimkent (avui dia a Kazakhstan), quan encapçalava una expedició contra Xina. Va ser enterrat en el seu mausoleu, el Gur e Amir, un dels grans monuments arquitectònics de Samarcanda, ciutat que havia convertit capital del seu imperi. Durant la seva llarga vida el van acompanyar multitud de renoms, alguns clarament laudatoris com el "conqueridor del món", "l'espasa de l'Islam", "pare de la victòria" o "el gran emir" i d'altres no tant agradables que rememoraven les seves campanyes i matances com el "flagell de Déu" o el "flagell de la terra". Les llegendes i històries que ens han arribat recorden tant la seva inhumana crueltat com la seva refinada estimació per les arts i la bellesa. Samarcanda fou resultat d'aquesta segona realitat ja que durant anys els millors artistes i artesans dels pobles conquerits foren enviats a la capital per tal d'embellir monuments, places, mesquites, carrers i palaus.


El domini de Tamerlà s'expandí considerablement tant pels dots bèl·lics i la dedicació contínua a la guerra i la conquesta com pels pocs escrúpols que mostrà a portar a terme les annexions. S'emparà de Coràsmia (1379), de Pèrsia (1380-87), de l'Azerbaidjan (1385-86) i del regne cristià de Geòrgia (1387), la població del qual fou obligada a convertir-se a l'islam. Abans de 1394 ja havia envaït repetides vegades territoris de les actuals Rússia i Lituània. En 1398, Tamerlà va arribar a l'Índia, on va prendre la ciutat de Delhi i va assassinar als seus habitants. El 1401 va prendre Síria als mamelucs, arrasant Damasc, i va matar brutalment als habitants de Bagdad.  Derrotà també i empresonà prop d'Ankara el soldà otomà Baiazet I (1402), expedició en la qual destruí la caserna dels hospitalers d'Esmirna (1402). I l'any 1405 emmalateix i mort de camí a la conquesta de Xina.


Anècdotes de les seves campanyes i victòries hi ha de tota mena: Encara avui en dia es recorda la derrota a Delhi de les tropes encapçalades per centenars d'elefants armats del sultà Muhammad II que van patir les enginyoses estratègies timúrides que van crear el caos entre els animals. L'entrada triomfal d'Amir Timur a la ciutat índia fou espectacular davant d'un centenar d'elefants de guerra capturats que es van exhibir i es van inclinar davant seu, proclamant la seva humilitat, derrota i submissió. Aquesta imatge va complaure tant a Tamerlà, que va ordenar que els elefants fossin enviats a Samarcanda, acompanyats pels millors artesans, escultors, artistes i arquitectes de Delhi.

O es recorda,  segons asseguren els cronistes de l'època, el pas del cruel conqueridor per la ciutat de Bagdad on es van fer cent vint monticles amb els caps dels derrotats. I com va escriure un historiador egipci que va visitar l'enclavament pocs anys després de Tamerlà: "Bagdad està en ruïnes. Ni mesquites, ni fidels, ni crida a l'oració, ni suq (basar); els palmerars s'han assecat i els canals estan encegats. Ja no es pot anomenar ciutat ", va afirmar.

Així fou com el seu imperi, que posteriorment es va anomenar en el seu nom dels timúrides, es va estendre imposant les seves regles de ferro i la seva cultura refinada en les vastes terres conquerides que anaven des de Síria fins a l'Índia, i des de l'occident de Xina fins a la Mediterrània.


+ informació:

- Biografia de Tamerlán (castellà).
- The life of Timur (anglès)
- El viatge de Rui González de Clavijo
- El mausoleo de Tamerlán (castellà)


Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...