És en aquesta rica tradició on s’ha format la música de l’Uzbekistan. En totes les cultures de l’Àsia Central la música clàssica i religiosa no s’ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s’ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes i s´ha conservat durant tant temps perquè mai no s´ha deixat de tocar essent una música viva que no ha calgut rescatar de l´oblit.
L’herència clàssica d’aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades “maqâm“, que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d’una “nova” tradició.
Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l’est de l’Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l’any 1960 en un kolkhoz, granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria que s’abocava al Mar d’Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Iultxieva (Yulchieva).
Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d’Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.
