Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda

El soroll tremolos de les vies del tren creua les estepes russes a mitjans de l'any 1910. Ja fa força mesos que un vagó de tren especial equipat adequadament pel Ministeri de Transports del govern de sa altesa el Tsar Nicolau II viatja pels seus dominis. Disposa de tots els permisos per visitar àrees d'accés restringit i compta amb el suport de la burocràcia de l'imperi.

En el seu interior, un equipament extraordinari per l'època. Destaca una càmera fosca, diferents estris de treball fotogràfic i especialment, una càmera que prenia una sèrie de fotos monocromàtiques en seqüència molt ràpida, cadascuna a través d'un filtre de color diferent. En projectar les tres fotos monocromàtiques amb la llum del color adequat era possible reconstruir l'escena amb els colors originals. Durant anys, des d'aproximadament l'any 1900, el pare de la fotografia en color, Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski, va projectar fer realitat aquest somni, documentar, amb fotografies en colors, l'enorme diversitat d'història, cultura i avanços de l'Imperi rus per educar als escolars de Rússia amb les seves "projeccions òptiques de color"...

Nascut a Funikova Gora (Óblast de Vladímir - Rússia) el 1863, es va educar com químic dedicant-se en cos i ànima a l'avenç de la fotografia. Va estudiar amb renombrats científics a Sant Petersburg, Berlín i París destacant per l'originalitat de la seva investigació que el va dur a produir patents per a la producció de pel·lícules i diapositives de color per projectar imatges en moviment.

Entre 1909-1912, i de nou al 1915, va completar els estudis d'onze regions de l'Imperi rus viatjant en aquest vagó de tren. La temàtica de les seves imatges comprenen des de les esglésies i monestirs medievals de l'antiga Rússia, als ferrocarrils i fàbriques d'una potència industrial emergent, la vida quotidiana i el treball de la diversa població de Rússia o les cultures i tradicions d'Asia Central i el Caucas.

Fou en aquests viatges que va arribar al remot cor d'Àsia Central i va visitar les ciutats i pobles de Samarcanda,  Bukharà, Grafovka, Dagestan, Batumi, Kazakhstan, Gunib, etc. i ens va deixar espectaculars imatges de la vida, l'arquitectura o les tradicions a principis del segle XX en aquests indrets.

Prokudin-Gorski va sortir de Rússia el 1918, anant primer a Noruega i Anglaterra abans d'instal·lar a França on va morir l'any 1944. L'any 1948, els seus hereus van vendre a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units les seves úniques i precioses imatges gravades en plaques de vidre. I finalment l'any 2000, després d'una laboriosa tasca es va presentar i digitalitzar la col·lecció essent accessible a través d'internet.

Es conserven força imatges de Samarcanda. El fotògraf va mostrar bàsicament dos aspectes de la ciutat i els seus habitants. Per una banda, la seva arquitectura i monuments, en aquells moments, força malmesos pel pas dels anys (i no fou fins el temps de la URSS que va tenir lloc una important cura i reconstrucció) i per l'altra banda, una mostra dels seus ciutadans, tenint present les característiques ètniques i religioses de la comunitat que habitava la ciutat en aquella època, com podeu comprovar en les fotografies d'aquesta entrada...  

Madrassa Tilla Kari (Registan)

Shahr-i-Zindah

Shahr-i-Zindah

Bibi Khanum

+ info:
- Col·lecció Prokudin-Gorski a Biblioteca del Congrés dels Estats Units.
- Imatges de Prokudin-Gorski de la ciutat de Samarcanda.
- Per saber molt més d'aquest personatge cabdal en la història de la fotografia res millor que l'article La Rusia zarista a todo color de Xavier Valls Torner publicat a la revista Historia y Vida (número 526, gener 2012).

O podeu visitar aquest video recull d'algunes de les seves imatges:

Guía pràctica d'un país de Seda

En Sele, José Miguel Redondo, és l'autor del bloc "El rincón de Sele" on aquest madrileny ens mostra mil i una experiències dels seus interessants viatges arreu del món.

Avui us volia presentar i recomanar la seva "Guia práctica del viaje a Uzbekistan" que va realitzar a l'estiu del 2011 i on ens mostra la seva visió de Samarcanda: "Los monumentos de Samarkanda son extraordinarios: El Registán, Gur-a-emir y Shah-i-Zinda son realmente incomparables".

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

Experts en Àsia Central: Amu Daria, Associació per a la Promoció Cultural de la Ruta de la Seda

L’any 2007 va néixer a Barcelona Amu Daria, Associació per a la Promoció Cultural de la Ruta de la Seda, per fomentar l’intercanvi cultural entre Catalunya i els països d’aquesta Ruta i especialment amb Àsia Central.

L'entitat està formada per persones viatgeres o persones nascudes a l’Àsia Central o als països de la Ruta de la Seda, interessades per la història i l’art, apassionades per la fotografia, enamorades dels relats de viatges, de les llegendes i de les tradicions… i sobre tot, persones amb ganes de descobrir, compartir i aprendre dels pobles i cultures de la Ruta de la Seda: Turquia, Pròxim Orient, Caucas, Iran, Afganistan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan, Tadjikistan, Pakistan, Xinjiang, Tibet, Mongòlia i Xina.

Les seves activitats es centren en donar a conèixer aquesta realitat mitjançant viatges a l’Àsia Central, conferències i xerrades (com per exemple, sobre la Ruta de la Seda, l’Afganistan, el Kirguizistan, Ladakh, Mongòlia, l’Uzbekistan, el Pakistan, etc.), exposicions d’art o fotografia, espais gastronòmics, celebracions tradicionals (com el Nouruz - la festa de cap d'any persa i centrasiàtica que coincideix amb l'arribada de la primavera-), edició d’un calendari, sessions de cinema, concerts o actuacions musicals, tallers de jocs tradicionals (com el togyzqumalaq), sessions de narracions de contes, venda de productes, activitats d’oci, etc. i a promoure projectes de cooperació internacional i cultural amb aquests països.

Si voleu saber més o participar de les seves activitats us animo a escriure'ls a info@larutadelaseda.cat o a visitar la seva web www.larutadelaseda.cat 

I per cert, quatre dels seus membres va ésser els autors de diferents articles publicats al número 77 de la revista Altaïr dedicat a Àsia Central i  amb el nom de "Camins de Samarcanda" dle que ja us vaig parlar en aquesta entrada. En concret, els articles dedicats a la Vall de Fergana, al Mar d'Aral i al Kirguizistan.

Uzbekistan als Jocs Olímpics de Londres 2012

Uzbekistan va guanyar quatre medalles en els Jocs de Londres 2012. Encara que sembli una petita fita per aquest país, els atletes de l'Uzbekistan, que van aconseguir una d'or i tres de bronze, han estat rebuts com a grans herois nacionals.

En el total des de que Uzbekistan participa com a país independent en els Jocs Olímpics d'Estiu, l'any 1996 als Jocs d'Atlanta (Estats Units), el nombre de medalles guanyades pels seus atletes han estat de vint-i-una, en concret, cinc medalles d'or, cinc de plata i onze de bronze en aquests anys. Els atletes uzbeks van guanyar dues medalles en els Jocs d'Atlanta: una de plata (judo) i una medalla de bronze (boxa). El 2000, a la ciutat australiana de Sydney, Uzbekistan va guanyar quatre medalles: una d'or (Muhammadqodir Abdullaev en boxa), una de plata i dues de bronze. En els Jocs Olímpics d'Atenes 2004 Uzbekistan va obtenir cinc medalles, de les quals dues van ésser d'or, la del lluitador d'estil lliure Artur Taymazov  i la del lluitador de grecorromana Aleksander Dokhturashvili. A Grècia, Uzbekistan també va guanyar una de plata i dues medalles de bronze.

Quatre anys després, a Beijing, Uzbekistan va guanyar sis medalles: una medalla d'or, dues de plata i tres de bronze. Artur Taymazov va guanyar de nou, i per segon cop,  la medalla d'or per l'Uzbekistan. I aquest any 2012 a Londres, de nou el gran guanyador de l'equip olímpic fou Artur Taymazov, medalla d'or en la competició de lluita d'estil lliure en la categoria de pes de 120 kg, convertint-se d'aquesta manera en tres vegades campió olímpic. Les medalles de bronze d'Uzbekistan es van guanyar en judo, boxa i en la competició de lluita d'estil lliure.

 
Rishod Sobirov va guanyar la primera medalla de bronze de l'Uzbekistan a les competicions de judo en la categoria de pes de 60 kg. Molts esperaven que guanyaria la medalla d'or, però va repetir la seva gesta dels Jocs Olímpics de Beijing on també fou plata.

Uzbekistan havia posat grans esperances en la competició de boxa, però el dues vegades campió del món Abbos Atoyev va perdre a la semifinal davant el japonès Ryota Murata i es va haver de consolar amb la medalla de bronze. I per acabar el que fou medallista de plata dels Jocs Olímpics de Beijing, Soslan Tigiev, va guanyar la tercera medalla de bronze de l'Uzbekistan en la lluita lliure en la categoria de pes de 74 kg tot i perdre en quarts de final.

Com en gran part dels països participants els guanyadors han estat rebuts en el seu país amb reconeixements honorífics com els títols de d'"Orgull d'Uzbekistan" o "Heroi Nacional".

Em pregunto el per què de l'èxit d'aquest país en aquestes disciplines esportives... i tres respostes em venen a la ment, i si en teniu d'altres no dubteu en fer un comentari...:

Durant segles s'ha dit que el poble uzbek és solidari, humanitari i que lluita ferament, potser per això aquests esports sintetitzen els seus trets culturals ? També, cal tenir present que segons la tradició ja fa més de tres milenis que els uzbeks practiquen el kurash, una de les arts marcials més antigues, basada en el respecte i el coratge amb l'adversari i amb certes similituds amb disciplines olímpiques com el judo o la lluita... i una tercera proposta, la planificació esportiva dels darrers anys envers algunes especialitats... cal recordar que també tenen (i van tenir en temps soviètics) grans atletes en el camp de la gimnàstica o l'atletisme... qui sap ?

O'zbekiston Mustaqillik

L'1 de setembre de 1991 l'Uzbekistan va assolir la seva independència deixant de formar part de l'extinta Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i per commemorar aquesta data es celebra anualment un seguit d'activitats amb esperit "patriòtic"...  us convido a visitar un parell de videos, el primer amb l'himne nacional de l'Uzbekistan amb la seva lletra (traduïda a l'anglès) i el segon un tast de les activitats organitzades per l'ambaixada d'aquest país als Estats Units per celebrar el 20 aniversari que va tenir lloc l'any 2011.