“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els
ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes,
prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de
Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun
bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran
d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a
la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi. D'un incident
semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar
Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a
Samarcanda... Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf
m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada,
i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un
laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."
Amb aquests
mots d'Amin Maalouf comença el meu article "
Samarcanda: el rostro más bello", el segon
capítol de la sèrie en castellà "Uzbekistán: Cuenta la leyenda...", publicat a la revista de viatges "
Fronteras de Papel" i que està format també pels articles: "
Bujara, la lenta arena del reloj" i "
Khiva, un oasis entre desiertos".
Una aproximació des de l'òptica del viatger que arriba a la ciutat mil·lenària de Samarcanda i gaudeix de la seva màgia (
continuar llegint).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada