dilluns, 17 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (i epíleg)


Com a tota bona llegenda o tradició no sempre la realitat correspon amb allò que es relata. Per aquest motiu volia explicar alguns detalls sobre la veracitat d'aquesta història que finalment s'ha convertit en un mite, per tal que vosaltres podeu triar amb quin esperit us presentareu davant el gran Tamerlà quan viatgeu a Samarcanda... jo ja ho he fet i us he de confessar que cada cop que trepitjo el marbre que envolta les lloses de Gur e Amir resto uns instants en respectuós silenci i a una distància prudencial no fos cas que...

Sembla ésser que històricament el mausoleu de Gur e Amir sempre es va considerar un lloc important, un lloc sagrat de culte, malgrat durant segles la figura de Tamerlà va estar vinculada a les seves cruels conquestes. Tanmateix enlloc constava, ni consta, cap referència a un esperit maligne que es vengaria al ésser molestat, i en cap cas és a la làpida de la tomba. No ha estat fins fa vint anys, amb el naixement del nou estat de l'Uzbekistan, que per tal de substituïr de l'iconografia oficial a Marx i als liders comunistes, el nou govern ha triat el conqueridor turc-mongol com a heroi nacional "uzbek" i les seves virtuts han estat destacades i ampliades.

Obrir la tomba d'Amir Timur va ésser un tema delicat. Es va necessitar no només la decisió de Moscou, sinó també el suport dels presidents de les Repúbliques Socialistes Soviètiques de l'Uzbekistan i el Tadjikistan, així com dels líders religiosos i locals de la ciutat. En tot moment l'expedició cièntifica va estar acompanyada per membres destacats de la comunitat religiosa que pugessin garantir que no es violava ni cap llei islàmica ni cap tradició. Durant les setmanes que va tenir lloc l'expedició no consta cap prevenció especial per part dels ciutadans de Samarcanda envers els científics, ni cap estat generalitzat similar a la por o el caos, ni cap demanda per "aturar la profanació".

Malgrat això es va estendre més enllà de la ciutat rumors sobre el desenterrament de les restes vinculant-los amb la Guerra Mundial que s'han demostrat increiblement tenaços. No fou fins l'any 1970 que el líder oficial de l'expedició, Kari-Niyazovde, va publicar en les seves memòries que pocs dies abans d'obrir la tomba de Tamerlà i quan es trobava en una casa de tè s'el va acostar un grup de tres ancians que el van mostrar un llibre on es podia llegir un text en àrab: "Si hom molesta les cendres de Timur provocarà una gran guerra". El seu company d'expedició l'escriptor tadjik Sadriddin Ayni els va fer marxar sense gaire cura renegant de l'incultura d'aquestes creences. Es diu que aquesta mateixa història la va explicar poc desprès el cineasta de l'expedició Malik Kayumov al militar soviètic Gueorgui Júkov i aquest, conjuntament amb altres companys de l'Exèrcit Roig, van demanar a Stalin tornar les restes al seu lloc d'origen.

Així, amb aquesta conversa, és com es creu que es la que va crear el mite de la maledicció de Tamerlà. El relat d'aquest fet coixeja ja que segons esmenta un dels protagonistes, Sadriddin Ayni, el llibre (escrit en persa) on constaven aquests mots no feia referència en cap moment a Tamerlà, sinó que era un llibre tardà del segle XIX, així com no existeix cap prova, ni sembla gaire probable que els oficials com Júkov es prenguessin seriosament supersticions religioses. Tanmateix, això poc importa, ja sabem que els mites i llegendes tenen la seva pròpia vida...   

El 2004, el canal RTR va estrenar un documental, "La maledicció de Tamerlà" (el podeu veure en l'anterior entrada i al final d'aquesta -en rus) basada en els records de l'únic membre supervivent de l'obertura de les tombes de la dinastia timúrida, el director de cinema Malik Kayumov, considerat el "pare" del cinema uzbek que fou guardonat amb múltiples premis i honors a la URSS i internacionalment com la Medalla d'or en l'Exposició Mundial de Cinema de Nova York. Un documental que mostra la part més llegendaria i fantasiosa on destaquen els aspectes màgics més enllà de cercar dubtes raonables.

Només queda un dubte a resoldre, per què llavors es van retornar dos anys desprès les despulles de la família timurida a Samarcanda si no fou a causa de la maledicció de Tamerlà...?

Geràsimov un cop acabada l'expedició al 1941 va marxar a Moscou amb les restes d'Amir Timur, Ulugh Beg i dels dos fills del conqueridor on va realitzar una de les feines per la qual havia estat escollit membre de l'èquip, la realització del retrat escultoríc d'aquests personatges. Va estudiar i analitzar les característiques de Tamerlà i va determinar la causa de la seva coixesa, la seva alçada (1,72 m) i la seva complexió. Amir Timur era un home ample de pit, amb forts pòmuls i de trets clarament mongols amb algun element caucàsic. Un cop va terminar la seva feina amb els cranis de la família timúrida va enviar les restes d'Amir Timur a Samarcanda per tal que continueixin reposant al mausoleu, tal com estava previst des de la seva exhumació.

Per cert, Geràsimov va consolidar-se com el gran geni de l'escultura forense i fou l'autor de més de 200 retrats escultòrics de personalitats de la història de Rússia i Àsia Central com el Tsar i Gran Príncep de Tota Rússia, Iván IV el Terrible, el Gran Príncep de Kíev  Iaroslav el Savi, el Gran Duc Vladimir Andrei Bogolyubsky i molts d'altres. Fins al final de la seva vida va treballar a l'Institut d'Etnografia de l'Acadèmia de Ciències.



+ Capítols anteriors (la història sencera):

+  info:
- Article sobre "La maldición de Tamerlán" de Miguel Aracil. 

dilluns, 10 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (2)


"... La notícia es va escampar en segons pet tots els basars de la ciutat, una barreja de por i d'incredulitat va recórrer els rostres del habitants de Samarcanda... "

Els científics coneixedors de les circunstàncies de la mort d'Amir Timur no va donar més importància a aquest fet que va commoure a la població. Tamerlà va morir a Otrar (a prop de Shymkent a l'actual Kazakhstan) en el seu camí a la conquesta de la Xina. Per tant per poder traslladar i enterrar el seu cos a Samarcanda va haver de ser embalsamat. Aquesta olor era la mateixa que els científics britànics i francesos van trobar a les tombes dels faraons egipcis.

Durant les hores següents grups d'homes amb rostres disgustats es reunien en places i botigues comentant les desgràcies que la venjança del conqueridor d'Àsia reportarien a la ciutat. Els aksakals (els membres més ancians de la comunitat que tradicionalment exerceixen de líders) recorden horroritzats la profecia i demanen que s'aturi la profanació. Fins i tot, algunes famílies van cloure els infants dintre de les seves llars. Mentre que les autoritats, els liders religiosos i els escèptics prestaven poca atenció als rumors i segueixen amb interès i passió els esdeveniments que s'anaven succeint a la cripta.


L'endemà, al vespre del dia 21 de juny, pocs instants desprès de les vuit en punt, l'èquip científic soviètic va tornar a accedir a la tomba que havia restat més de cinc-cents anys en solitud i silenci. I per primer cop unes mans van acostar-se a les restes de l'emperador de les estepes. Lentament, es van apartar els trossos de fustes i metalls que feien de taüt. Els presents, prop de vint persones, van començar a observar la posició del cos, els ossos, l'atuell, mentre la camèra d'un jove Malik Kayumov (amb els anys serà un prestigiós director de cinema), ho filmava per la posteritat.

Delicadament les mans dels forenses van agafar els ossos tenint especial cura de les extremitats inferiors, fèmurs, ròtules, tíbies i peronés, amatents a resoldre el mite de la seva coixesa produïda a l'adolescència per dues ferides de sageta mal sanades. En un moment determinat i mentre tota l'atenció dels científics es dirigia a la seva persona, Geràsimov va agafar amb solemnitat el crani d'Amir Timur i el va mostrar a la càmera del cineasta. La missió científica havia assolit el seu objectiu. Aquella nit la lluna a Samarcanda era una ínfima franja de llum que semblava anunciar amb tristor allò que havia d'esdevenir. Pels carrers de la ciutat antiga de Samarcanda la brisa calenta de la nit duia el rostre de la por...


(En aquest vídeo a partir del minut 8,03 podeu veure la filmació del desenterrament explicada anteriorment)

No encara s'havia fet de dia, a les 3:15 de la matinada del diumenge 22 de juny de 1941, les tropes alemanyes del Tercer Reich van engegar l'Operació Barbarroja on més de 4 milions d'homes que conformaven 225 divisions, juntament a 4.400 tancs i 4.000 avions, van iniciar la invasió de la URSS en la que es considera l'operació terrestre més gran de la història en un front de mil sis-cents quilòmetres entre el mar Bàltic i el mar Negre. La maledicció de Tamerlà es va fer realitat...



Aquesta "coincidència" no va passar desapercebuda per alguns dels dirigents militars de l'Exèrcit Roig, però Iósif Stalin no creia en malediccions i va preferir ignorar aquest fet ocupat en la que s'anomenaria la Gran Guerra Pàtria, aturar i vèncer l'invasió nazi de l'Unió Soviètica. Amb els pas dels mesos, alguns generals de l'exèrcit rus, demanen que el cos de Tamerlà torni a ser enterrat al seu mausoleu, i fins i tot, es demana que es faci un enterrament religiós seguint els rituals propis dels antics mongols i amb els màxims honors.

Per fi la cúpula del poder soviètic accedeix a tornar les restes mortuòries a Gur e Amir a Samarcanda i callar així rumors i murmuracions. Estem a desembre de l'any 1942, el dia 20 i amb discreció, les restes de Tamerlà i d'Ulugh Beg són dipositades a la seva anterior morada acompanyades dels rituals religiosos dels seus avantpassats... De nou, els carrers de Samarcanda s'asseventen i una tímida alegria entra a les cases dels seus habitants omplint les converses d'una nova esperança en un canvi en el curs de la guerra. L'esperit de Tamerlà tornava a descansar en pau... Mentre les tropes soviètiques han iniciat l'Operació Urà amb l'encerclament de les tropes alemanyes durant la batalla de Stalingrad.

Al gener del 1943 alguns alts comandaments de l'exèrcit de la URSS, van visitar de manera secreta la tomba per tal de rendir un homenatge al gran conqueridor d'Àsia i desgraviar-lo per haver profanat les seves restes. Pocs dies desprès el 2 de febrer, el curs de la guerra canvia  radicalment amb la rendició de les tropes alemanyes en la batalla de Stalingrad i la victòria dels soviètics. A partir d'aquest moment tots els enfrontaments bèl·lics entre Alemanya i la Unió Soviètica es van es van resoldre del costat de l'Exèrcit Roig.


La maledicció de Tamerlà havia arribat a la seva fi. (continuarà...)

També pots llegir els altres capítols: La maledicció de Tamerlà (1) i La maledicció de Tamerlà (epíleg) 


dilluns, 3 de desembre del 2012

La maledicció de Tamerlà (1)

A principis de juny de 1941, en plena segona guerra mundial, el govern de la Unió Soviètica va enviar una expedició científica a Samarcanda sota la direcció del científic uzbek Tashmujamed Kari-Niyazovde i de l'antropòleg Mikhail Geràsimov. En aquell moment, Mikhail Geràsimov (1907-1970) ja era un reconegut arqueòleg i antropòleg, creador de les primeres tècniques de l'escultura forense, mentre que Kari-Niyazovde seria en un futur el president de l'Acadèmia de les Ciències de l'Uzbekistan.


El seu encàrrec, autoritzat directament per Stalin, consistia "oficialment" en estudiar les restes del conqueridor Amir Timur (Tamerlà - Timur el coix), de la seva família i d'altres membres destacats de la història uzbeka en el marc de la celebració del 500 aniversari del naixement d'un dels grans símbols de la literatura d'Àsia Central, el poeta Alisher Navoí. Sembla ésser que més enllà d'aquest fet, també hi havia l'interès pròpiament científic d'estudiar les restes d'un dels personatges més destacats de la història d'Àsia i al mateix temps la voluntat de descobrir possibles tresors arqueològics que puguessin enriquir les arques de l'estat o qualsevol coneixement que pugues ésser "especial" degut a la creença tradicional d'ésser un lloc de culte amb poders màgics, un lloc d'esdeveniments extraordinaris i inexplicables. 

Així, per tal de poder estudiar en detall l'època en la que va viure l'insigne poeta es va autoritzar obrir el mausoleu d'Amir Timur, el conegut com Gur e Amir (La tomba del l'Emir -Rei-), on a més de les seves restes es troben les dels principals membres de la seva família. La data prevista per l'exhumació era mitjans de juny del 1941. Acompanyaven a Geràsimov i a Kari-Niyazovde, l'escriptor i historiador Sadriddin Ayni, el famós orientalista Alexander Semyonov, l'antopòleg Lev V. Oshanin i l'operador de cinema Malik Kayumov que va filmar els avenços d'aquesta expedició científica.


Mentre, pels carrers i basars de la tradicional Samarcanda el rumor que uns científics russos volien profanar la tomba s'anava estenen. Malgrat que inicialment els líders religiosos havien donat el seu vist-i-plau a l'expedició ara a les mesquites els imams criticaven en veu baixa aquest sacrilegi. Tota Samarcanda estava amatent a futurs esdeveniments. Les llegendes deien que les persones que havien intentar profanar aquesta tomba havien portat la desgràcia a la seva vida i a aquestes terres...

El 16 de juny van començar les excavacions. Sota la cúpula espectacular i les lluents decoracions daurades del mausoleu es troben les tombes reials, tanmateix, els cossos es trobaven realment -com en l'actualitat- en una semi-amagada cripta tot just a sota de la sala principal de l'edifici. Primer de tot, es van obrir les tombes dels fills de Ulugh Beg, poc desprès les tombes dels fills d'Amir Timur: Miranshah i Shahrukh. El 18 de juny es van descobrir les restes d'Ulugh Beg, el gran científic i astrònom nét del conqueridor que confirmen la mort violenta d'una de les figures més brillants de tots els temps. Fins el dia següent no es van iniciar els treballs per obrir la tomba més preuada.

"Aquell que gosi molestar el meu somni, s'enfrontarà a un enemic encara més poderós que jo", aquesta era la sentència que escrita a la làpida del gran Tamerlà separava el seu cos de les mans dels estranys, la font dels mals que acompanyaven als profanadors i la temuda maledicció que recorria els foscos carrerons de la vella ciutat.

El 19 de juny va ser destapada la llosa amb la inscripció i el dia 20 es va obrir el taüt d'Amir Timur, instant en el que el mausoleu es va omplir d'una olor asfixiant barreja de resines, càmfora, roses i encens, fet que va obligar als presents a allunyar-se amb la confiança que l'aire exterior neteges l'ambient.

La notícia es va escampar en segons pet tots els basars de la ciutat, una barreja de por i d'incredulitat va recórrer els rostres del habitants de Samarcanda. (continuarà...)

Ja pots llegir la història sencera: La maledicció de Tamerlà (2) i La maledicció de Tamerlà (epíleg).

+ informació sobre la vida i conquestes de Tamerlà a "Amir Timur, el conqueridor d'Àsia"

dilluns, 26 de novembre del 2012

Amir Timur, el conqueridor d'Àsia

Del gran Amir Timur es poden dir moltes coses, explicar mil i una històries, i encara més, des de fa vint anys quan l'Uzbekistan va assolir la seva independència de l'antiga Unió Soviètica. Cal tenir present que l'Uzbekistan, la terra dels uzbeks, és un país "nou" on les seves fronteres actuals no havien existit en cap moment de la seva història fins que es van delimitar l'any 1936 en algun despatx de Moscou i desprès de sumar i restar territoris de les repúbliques veïnes, per acabar creant la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

Un país nascut l'1 de setembre de l'any 1991 on tradició i modernitat haurien de conviure sense els referents del comunisme i sense cap garantia d'assolir una vida millor mitjançant una independència no desitjada. I així neix, a la recerca d'una nova identitat, la mitificació de Tamerlà com a gran heroi nacional en substitució de Marx, Lenin i la iconografia soviètica de glòries passades.

Tamerlà (1336-1405) que deriva de Timür-i lang (Timur el coix) o senzillament Timur o Amir Timur (el "Cap" Timur -el nom Timur en txagatai, la llengua túrquica ja extinta que es parlava a l'Àsia Central, es traduiria per "ferro") no era pas uzbek ja que aquest poble turquic no va arribar a les terres que formen el país fins pocs anys més tard de la seva mort. De religió musulmana la seva cultura estava impregnada d'influències turc-perses i seguia els preceptes mongols en matèria de dret i honor (Iassa, que havia estat creada per Genguis Khan).

La seva família provenia de la tribu turc-mongola dels Barles que formaven part de l'Uluss (clan, confederació) dels Txagatai, nom del segon fill del gran Genguis Khan (1162-1227), a qui van correspondre els territoris d'Àsia Central i del Turquestan Xinés. Malgrat, en ocasions ha estat considerat hereu i família del cap mongol no hi ha cap evidència clara d'aquest fet i el mateix Timur mai va fer ús del títol de Khan que l'hagués correspost si hagués estat familiar de Genguis Khan. Tanmateix, es va casar amb una princesa d'aquesta família, Saray Malik Khanum més coneguda com Bibi Khanum (a la que està dedicada l'espectacular mesquita a Samarcanda)  i durant tota la seva llarga vida va evocar el llegat de les  conquestes mongoles.

Va néixer a prop de l'actual Shakhrisyabz (Uzbekistan) i va morir a Otrar, prop de Shimkent (avui dia a Kazakhstan), quan encapçalava una expedició contra Xina. Va ser enterrat en el seu mausoleu, el Gur e Amir, un dels grans monuments arquitectònics de Samarcanda, ciutat que havia convertit capital del seu imperi. Durant la seva llarga vida el van acompanyar multitud de renoms, alguns clarament laudatoris com el "conqueridor del món", "l'espasa de l'Islam", "pare de la victòria" o "el gran emir" i d'altres no tant agradables que rememoraven les seves campanyes i matances com el "flagell de Déu" o el "flagell de la terra". Les llegendes i històries que ens han arribat recorden tant la seva inhumana crueltat com la seva refinada estimació per les arts i la bellesa. Samarcanda fou resultat d'aquesta segona realitat ja que durant anys els millors artistes i artesans dels pobles conquerits foren enviats a la capital per tal d'embellir monuments, places, mesquites, carrers i palaus.


El domini de Tamerlà s'expandí considerablement tant pels dots bèl·lics i la dedicació contínua a la guerra i la conquesta com pels pocs escrúpols que mostrà a portar a terme les annexions. S'emparà de Coràsmia (1379), de Pèrsia (1380-87), de l'Azerbaidjan (1385-86) i del regne cristià de Geòrgia (1387), la població del qual fou obligada a convertir-se a l'islam. Abans de 1394 ja havia envaït repetides vegades territoris de les actuals Rússia i Lituània. En 1398, Tamerlà va arribar a l'Índia, on va prendre la ciutat de Delhi i va assassinar als seus habitants. El 1401 va prendre Síria als mamelucs, arrasant Damasc, i va matar brutalment als habitants de Bagdad.  Derrotà també i empresonà prop d'Ankara el soldà otomà Baiazet I (1402), expedició en la qual destruí la caserna dels hospitalers d'Esmirna (1402). I l'any 1405 emmalateix i mort de camí a la conquesta de Xina.


Anècdotes de les seves campanyes i victòries hi ha de tota mena: Encara avui en dia es recorda la derrota a Delhi de les tropes encapçalades per centenars d'elefants armats del sultà Muhammad II que van patir les enginyoses estratègies timúrides que van crear el caos entre els animals. L'entrada triomfal d'Amir Timur a la ciutat índia fou espectacular davant d'un centenar d'elefants de guerra capturats que es van exhibir i es van inclinar davant seu, proclamant la seva humilitat, derrota i submissió. Aquesta imatge va complaure tant a Tamerlà, que va ordenar que els elefants fossin enviats a Samarcanda, acompanyats pels millors artesans, escultors, artistes i arquitectes de Delhi.

O es recorda,  segons asseguren els cronistes de l'època, el pas del cruel conqueridor per la ciutat de Bagdad on es van fer cent vint monticles amb els caps dels derrotats. I com va escriure un historiador egipci que va visitar l'enclavament pocs anys després de Tamerlà: "Bagdad està en ruïnes. Ni mesquites, ni fidels, ni crida a l'oració, ni suq (basar); els palmerars s'han assecat i els canals estan encegats. Ja no es pot anomenar ciutat ", va afirmar.

Així fou com el seu imperi, que posteriorment es va anomenar en el seu nom dels timúrides, es va estendre imposant les seves regles de ferro i la seva cultura refinada en les vastes terres conquerides que anaven des de Síria fins a l'Índia, i des de l'occident de Xina fins a la Mediterrània.


+ informació:

- Biografia de Tamerlán (castellà).
- The life of Timur (anglès)
- El viatge de Rui González de Clavijo
- El mausoleo de Tamerlán (castellà)


dilluns, 19 de novembre del 2012

Samarcanda, cruïlla de cultures: Patrimoni de la Humanitat


Com molts coneixeu existeix un directori dels llocs declarats Patrimoni de la Humanitat al llarg dels cinc continents. El Patrimoni de la Humanitat o Patrimoni Mundial (en anglès, World Heritage) és un pla de protecció dels béns culturals i naturals del món, proposat per l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), a través de la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. En el seu interès per demostrar el valuosos i insubstituïbles que aquests preuats llegats resulten per a la humanitat, la UNESCO destaca la importància de la seva conservació per tal de ser gaudides per generacions futures.

A Uzbekistan hi ha actualment quatre indrets considerats Patrimoni de la Humanitat, a més d'altres quatre mencions en el Patrimoni Cultural immaterial.  L'any 1990, en temps de la URSS abans de la independència del país, aquest guardó el va rebre la ciutat antiga emmurallada (Ichon Qala) de Khivà. Posteriorment, el casc antic de Bukharà (1993) i el centre històric de Shahrisabz (2000), per rebre l'any 2011 aquest guardó la ciutat de Samarcanda, cruïlla de cultures.



Per tal de conèixer millor les meravelles que amaga Samarcanda, res millor que gaudir d'una de les opcions que ens ofereix el "planisferi", un format que ens permet visitar les imatges dels principals monuments de la ciutat (els tres edificis del Registan, Bibi Khanum, Gur e Amir i Shahr-i-Zindah) en una espectacular perspectiva de 360 graus.

Aquí teniu els diferents enllaços per gaudir d'aquesta experiència única:

- Registan, general des del minaret de la madrassa d'Ulugh Beg
- Registan, madrassa de Ulugh Beg
- Registan, madrassa Tilla Kari
- Gur e Amir (exterior)
- Gur e Amir (interior)
- Shahr-i-Zindah (baix)
- Shahr-i-Zindah (dalt)
- Mesquita de Bibi Khanum


+ info:
World Heritage Site: Uzbekistan

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...