Samarcanda: el rostre més bell

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi. D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda... Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots d'Amin Maalouf comença el meu article "Samarcanda: el rostro más bello", el segon capítol de la sèrie en castellà "Uzbekistán: Cuenta la leyenda...", publicat a la revista de viatges "Fronteras de Papel" i que està format també pels articles: "Bujara, la lenta arena del reloj" i "Khiva, un oasis entre desiertos".

Una aproximació des de l'òptica del viatger que arriba a la ciutat mil·lenària de Samarcanda i gaudeix de la seva màgia (continuar llegint).

Max Penson i la seva època...

Ja fa unes setmanes que us vaig parlar de Max Penson i ara acabo de publicar un vídeo dedicat a les seves imatges, espero que us agradi...

Max Penson, un poema visual de la transformació de l'Uzbekistan

El passat mes d'agost la revista de viatges Fronteras de Papel va publicar en la seva secció Galeria dedicada a les arts plàstiques un reportatge meu sobre el fotògraf Max Penson, amb el títol "Max Penson, un poema visual de la transformació de l'Uzbekistan" que us convido a llegir:

"Max Penson (1893-1959) nació en una familia judía pobre en la pequeña ciudad de Velizh en la actual provincia de Smolensk (Rusia). Pronto se trasladó a Vilnius (actual capital de Lituania), donde gracias a un subsidio pudo tomar estudios de pintura decorativa hasta que en 1914 su familia, debido a los pogromos antisemitas, se vio obligada a marchar a Kokand en el corazón del Valle de Fergana (actual Uzbekistán).

Tras la Revolución Rusa de 1917 el Comité Revolucionario de Kokand fundó una escuela de arte nombrando como director a Max Penson que además pudo demostrar sus aptitudes artísticas enseñando dibujo a los 350 alumnos que la formaban. Poco después, en 1921, a los 28 años, inició su pasión por la fotografía gracias al regalo de una cámara Leica que, con el paso de los años, lo convertirían en una referencia no sólo a la Unión Soviética sino también internacionalmente... continuar... 

Nasrudín i les seves ocurrències

El mestre Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

Un dels grans recopiladors i creadors dels relats de Nasrudín fou Idries Shah (1924–1996) reconegut escriptor i mestre de la tradició sufi de la Tariqah Naqshbandi que va publicar un ampli ventall d'escrits que van des de la psicologia i l'espiritualitat fins als contes de viatges i els estudis culturals. Gràcies a aquesta tasca se'l considera un dels grans introductors en occident de les tradicions sufís.  I entre les seves obres aquí teniu alguna de les històries publicades en el llibre "Las ocurrencias del increible Mula Nasrudín" (Ed. Paidós, 1996) que he traduït al català:

El lladre

Un lladre va entrar a la casa de Nasrudín i es va emportar gairebé totes les pertinences del Mul·là a la seva pròpia casa.

Nasrudín havia estat observant tot des del carrer.

Després d'uns minuts va prendre una manta i el va seguir.

Quan va arribar a la casa del lladregot, va entrar, es va ficar al llit i va fingir dormir.

"Qui és vostè i què fa aquí?", Li va preguntar el lladre.

"Doncs bé-va dir el Mul·là-, ens estàvem mudant de casa, ¿no és així?

La pregunta conté la seva resposta 

- Diguem la veritat, va dir Tamerlà a Nasrudín quan es trobaven asseguts a la sala de vapor del bany turc.

- Sempre ho faig, majestat, li va respondre el Mul·là.

- Quin valor tinc jo?

- 5 peces d'or.

El monarca va semblar enutjar-se:

- Aquest cinturó que sosté el meu vestit de bany val això.

- Vostè no té valor, va respondre el Mul·là, i quan parlo de "valor", em veig obligat a contestar en els termes de la pregunta. Si es refereix als diners, li dono el valor extern: el del cinturó. Si vostè es refereix al valor interior, no es pot expressar amb paraules.

La utilitat d'un llum

- "Jo puc veure en la foscor", presumia certa vegada Nasrudín a la casa del te.

- Si és així, ¿per què algunes nits t'hem vist portant un llum pels carrers?

- És només perquè els altres no ensopeguin amb mi.

+ informació:
- Contes de Nasrudin i de l'Uzbekistan a Viatge a l'Orient
- Altres contes de Nasrudín a la Guia de Samarcanda
- El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble
- El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin
- Cuentos de Nasrudín

L'Hotel Malika Classic a Samarcanda

La cadena d'hotels Malika disposa de dos hotels a la ciutat de Samarcanda, el primer d'ells és el Malika Classic (anomenat així, Classic, arrel de la construcció del Malika Prime i que cal diferenciar ja que les prestacions i preus son prou diferents). L'Hotel Malika Classic (carrer Khamraev, 37) és un hotel de 3* que disposa de 26 habitacions grans, correctes, netes i confortables i una bona atenció en anglès per part del personal de l'establiment.

Tot l'hotel respira un ambient agradable que recorda la bellesa de les construccions tradicionals uzbekes malgrat que quan arribem (com podeu veure per la foto de sota) ens semblarà un edifici extremadament sobri. Aquesta idea l'abandonarem tot just creuem la seva porta ja que tot millora...

De ben segur que us agradarà pels detalls de la decoració, per la tranquilitat que es respira durant el dia i la nit i per algunes comoditats que a vegades no son fàcils de trobar com les terrasses davant de les habitacions on poder seure a llegir o prendre un te o com la mida dels llits que es prou gran. L'esmorzar és variat: iogurt, cereals, fruites del temps (meló, síndria, raïm, pomes), formatge, salsitxes, ous, tomàquets i cogombres, pa, alguns dolços, cafè i te.

Els únics inconvenients que li puc trobar (i que crec que cal valorar) són, per una banda, la ubicació, ja que si volem arribar a peu al Registan hem de calcular una caminata de mitja hora o l'opció d'agafar taxis o busos per anar als principals llocs turístics de Samarcanda. I per una altra banda, la manca de restaurants al voltant de l'hotel per la qual cosa hem de preveure menjar pel centre o per altres zones de la ciutat.

 

Un últim apunt, com sempre personal, pel meu gust tot està massa "nou", no sé si m'explico, l'establiment està força bé i l'atenció és molt bona, però l'edifici malgrat la cura que han tingut en recuperar l'estil tradicional de les cases i edificis tradicionals de la ciutat és un xic impersonal i no té l'encant d'altres establiments de similar categoria que podem trobar a Bukharà o Khivà. Tanmateix, és una de les opcions que es poden recomanar per estar uns dies a la ciutat tenint present la seva distància a algunes zones  de monuments de Samarcanda. 

Per fer la reserva des de casa nostra ho podeu fer des de Booking  o directament contactant amb la web dels Hotels Malika o amb alguna agència uzbek.

Per més informació podeu consultar les opinions d'altres viatgers a Tripadvisor o visitar la web de Malika Hotels a Samarcanda (en anglès i rus). Les imatges que acompanyen aquesta entrada són de la web de l'hotel. I per últim, us recomano visitar la secció d'allotjament d'aquesta mateixa guia, on trobar altres propostes, o consultar les dues entrades dedicades a altres allotjaments a la ciutat com el Bahodir B&B o l'Hotel Asia Samarkand.

Els escacs de Tamerlà

Amir Timur (Tamerlà) era una persona d'intel·ligència viva que es preocupava per la cultura. Va tractar d'absorbir coneixements d'altres pobles, sobretot dels àrabs, en temes com l'astronomia, la medicina i la història de les civilitzacions. A més, va buscar portar aquesta cultura al seu poble, sobretot a la capital de l'imperi: Samarcanda, que va patir un fort impuls cultural sobretot a l'àrea d'educació.

Però el seu gran passatemps, al qual dedicava les seves hores de lleure, no era altre que els escacs, cosa que no ens pot sorprendre si repassem la història i els personatges que es van veure atrets per aquest joc. Està documentat que en les seves estones lliures Tamerlà jugava assíduament als escacs, activitat que considerava beneficiosa per al desenvolupament de la seva ment.

Tanmateix, Amir Timur era una persona d'intel·ligència elevada i va decidir que els escacs normal se li quedaven petits, pel que habitualment jugava una modalitat anomenada Grans escacs, la qual va passar a ser coneguda per la posteritat com els Escacs de Tamerlà. El joc prové del Shatranj (o shatranji, el nom d'una forma antiga dels escacs) a partir del qual els escacs modern s'ha desenvolupat gradualment, considerant-se els Escacs de Tamerlà la seva versió més complexa.  I de ben segur no fou Timur el creador d'aquesta versió però ha arribat als nostres dies amb el seu nom...

La primera diferència important i que condiciona tot el joc és el tauler, ja que compta amb 112 caselles, 11 files per 10 columnes amb dues files que tenen dues caselles més, conegudes com ciutadella. La ciutadella era l'últim recurs del jugador que es trobava perdut, ja que si era capaç de portar el rei a aquesta casella la partida finalitzaria en taules. Per descomptat, amb un tauler de semblants dimensions el nombre de peces havia de ser superior i les regles una mica diferents.

Cal recordar que el poble mongol d'on provenien les arrels de Tamerlà tenien la seva pròpia versió dels escacs, on la majoria de peces representaven algun animal, però els Grans escacs eren d'una dimensió superior que aquest. Algunes de les peces tenien moviments similars als escacs actual, però existien altres totalment diferents... així les peces eren el Rei (Shah - 1), el visir (Wazir - 1), el general (Zarafah - 2), el camell (Jamal - 2), la girafa (Ferz - 2), l'explorador o espia (Taliah - 2), el brau o torre (Rukh - 2), l'elefant (Phil -2), la maquina de guerra (Dabbabah - 2), el cavall o lleó (Faras - 2) i els peons (Piyade - 11)

Les regles son diverses, i per saber més podeu consultar qualsevol dels enllaços que hi ha al final d'aquesta entrada, però hi ha una que he trobat força interessant que fa referència als peons. Cada peça (incloent el peó) té un peó corresponent, per tant, hi ha un Peó de Reis, Peó de Visirs, Peó de Girafes, etc. i en arribar a l'última fila del tauler, un peó és promogut al seu corresponent peça. Per tant, el peó de Girafes es converteix en una de les Girafes, etc.

Però hi ha dues excepcions, els peons de Reis i el peó de Peons. Un peó de Reis es converteix en un príncep (que es mou com un rei) que ha de ser amenaçat o capturat abans que l'oponent pugui guanyar. Quan el Peó de Peons arriba l'última fila, es queda allà i no es pot capturar. Tan aviat com es presenta una situació on l'oponent no pot escapar a la pèrdua d'una peça per un peó, o en què un peó pot atacar dues peces al mateix temps, el jugador ha de moure el seu peó a aquesta ubicació. A la segona promoció d'aquest peó, es mou al punt de partida del Peó de Reis. A la tercera promoció es converteix en un rei accidental, que actua com un príncep. Interessant i un xic complicat, veritat...?

+ informació:
- Ajedrez de Tamerlán
- Tamerlane Chess - Timur's Chess: Regles del joc (anglès) 
- Tamerlane Chess: regles, moviments i exemples.
- Article Tamerlán y el ajedrez de la web Ajedrez de ataque, del qual he extret part d'aquesta informació.