El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.
- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.
- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.
En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:
- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.
- “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.
El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:
- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.
- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada