Rosita Forbes per la Ruta prohibida, de Kabul a Samarcanda

Rosita Forbes escriptora anglesa nascuda en 1893, va ser una de les grans aventureres del passat segle XX, a l'altura de intrèpides dones com Mary Kingsley, Isabelle Eberhardt o Isabel Arundell, entre d'altres. Forbes aviat va decidir abandonar la encotillada societat anglesa amb un matrimoni que la va portar a viatjar i viure per diverses destinacions colonials britànics. A partir del seu divorci, va esdevenir una "lady-explorer and travel writer" adquirint una fama considerable, sobretot en el període d'entreguerres. Durant un temps, va brillar a la societat del seu país, no només per l'èxit de les seves publicacions i les seves bones relacions socials, sinó també pel seu personal encant i sofisticació de bon-vivant.

Al llarg de la seva vida, va viatjar per gairebé tot el planeta i la seva experiència va produir una profusa sèrie d'obres-històries de viatges, novel·les, articles polítics, conferències, i biografies de personatges vius, incloent la seva pròpia -que van arribar a ser bastant populars en la seva època. Amb una vida plena d'aventures viatgeres i contactes amb personalitats rellevants de la seva època (D'Annunzio, Mussolini, Clemenceau, "Lawrence d'Aràbia", Hitler, el rei Faisal, Haile Selassie, Roosevelt, entre molts altres), va aconseguir gran fama com la primera dona que va arribar al sagrat oasi de Kufra a través del desert de Líbia el 1920.

 

Després de la Segona Guerra Mundial i el seu periple nord-americà, va acabar establint-se en una casa, que ella va dissenyar al seu gust, en Eleuthera, una illa gairebé deshabitada de les Bahames, on va estar retirada escrivint novel·la romàntica fins a la seva mort el 1967.

L'obra que està considerada la seva millor novel·la de viatges du el nom de "La ruta prohibida. De Kabul a Samarcanda", el relat de la intrèpida aventura de Rosita Forbes per l'Afganistan i el Turquestan a l'any 1935.

L'Afganistan i el Turquestan tenen una història llegendària d'invasions i també una acreditada fama com a territoris irreductibles davant les envestides de l'exterior. No obstant això, després de llegir aquest llibre traiem una conclusió: ningú va aconseguir amb els seus pobladors el que amb tanta facilitat va aconseguir Rosita Forbes. Amb la seva gràcia habitual, aquesta viatgera, aventurera i glamurosa, va semblar voler desmuntar aquesta empremta de pobles remots amb l'atrevit afany de recórrer la seva "ruta prohibida". Així, en ple 1935, després de la seva arribada a la fascinant ciutat de Peshawar, la intrèpida escriptora sembla no poder resistir l'atractiu exòtic d'un món que sembla inaccessible; lloga un cotxe i un conductor, fa les maletes ràpidament, es posa els seus preciosos guants, es cala poderosament el seu elegant barret, i posa rumb a Kabul per recórrer tot el que hi ha entre Kandahar, Bamyan, l'Hindu Kush, Mazar-i-Sherif, Bukharà i, en última instància, la mítica i llunyana Samarcanda.

El que segueix és un dels viatges més increïbles d'aquest temps, ple d'aventura i lúcida observació. Una successió d'històries li serveix a Forbes per penetrar l'aspre closca dels paratges i habitants de la zona. També per deixar-nos un testimoni retrospectiu que presenta sorprenents paral·lelismes amb l'actualitat d'una regió on el temps, malgrat les seves tremendes envestides, sembla passar només de puntetes.

+ Informació:
- Rosita Forbes per Javier Coria.
- Ressenya de l'Editorial Almuzara sobre el llibre "La ruta prohibida. De Kabul a Samarkanda".
- Article de Pablo Fernández amb el títol "Una gran aventurera en la penumbra" al suplement Viajar de El Periódico.

El Registan de Samarcanda

Avui us volia convidar a veure unes imatges de l'espectacular Registan...

Al voltant d'una gran plaça, el centre medieval de Samarcanda, es troben tres impressionants madrasses.A l'oest, la madrassa de Ulugh Beg (1420) és un homenatge a l'estudi, a les ciències, a la filosofia i a l'astronomia i, davant, observant-la amb l'afecte dels descendents, es troba la madrassa de Sher-Dor (1636) amb els seus dos rugents lleons (o tigres) que il·luminen els capvespres amb daurat esplendor. Enmig de les dues i envoltant la plaça, la madrassa Tilla Kari (1660) acomiada els últims raigs de sol des de la seva delicada cúpula blau.

La Samarcanda jueva al segle XIX

Fa poques setmanes vaig publicar una entrada dedicada al casament de dos joves jueus en el Samarcanda de l'any 1870. Més d'una amiga i un amic m'han comentat si podia mostrar més imatges d'aquella època per la qual cosa avui començo un nou mes amb un recull d'algunes fotografies que ens porten fins el Samarcanda del segle XIX i la seva comunitat jueva... espero que us agradin...

 

Un professor amb els seus alumnes.

Dones en un funeral.

Membres de la comunitat jueva en una sukkà,  una cabana o construcció temporal que es realitza per celebrar el Sukkot (Festa dels Tabernacles, una de les tres grans festes de pelegrinatge del judaisme).

Aspecte de la sukkà tancada.

El professor amb un alumne. 

 Famílies tractant el tema del dot d'un casament com es pot veure pels dos paquets que tenen al seu darrere.

Escola jueva a Samarcanda.

Dos membres de la comunitat jueva de Samarcanda llegint uns salms.

El Madrid de Samarcanda

L'any 1403 el rei Enric III de Castella, va enviar una ambaixada presidida pel madrileny Rui González de Clavijo per presentar els seus respectes i contribuir amb nombrosos regals al conqueridor Amir Timur. L'objectiu d'aquest viatge era estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

Aquest madrileny va trigar tres anys i mig en finalitzar el viatge, i com va relatar posteriorment, durant els 75 dies que van romandre a Samarcanda va assistir a nombroses festes on van comprovar la grandesa de la cort timúrida, i van conèixer de primera mà alguns dels assumptes de la política asiàtica del moment. A més, explica que van quedar impressionats per l'abundància i varietat de productes que es venien en els basars, així com de les grandioses obres arquitectòniques que s'estaven construint a la ciutat.

En homenatge a aquesta delegació espanyola, Tamerlà va decidir construir en Samarcanda una avinguda amb el nom de Rui González de Clavijo i un barri anomenat 'Madrid', que encara avui conserva el nom, morint poc després que Clavijo emprengués el seu viatge de tornada a casa.

 
Us convido a veure un vídeo del programa "Madrileños por el mundo" dedicat al Madrid de Samarcanda, ara, un petit barri d'aquesta ciutat. 



+ informació:
- El viatge de Rui González de Clavijo
- Amir Timur, el conqueridor d'Àsia

I una mica més de la Samarcanda pre-soviètica...

Continuant amb la selecció d'imatges de  Serguéi Mijáilovich Prokudin-Gorski  que vam iniciar a l'entrada Prokudin-Gorski: Els primers colors de Samarcanda avui us deixo amb el primer video de la Guia de Samarcanda i amb una mostra més en color dels habitants d'aquesta ciutat als anys '10 del segle passat:

 

 

 

 

 

 

Munadjat Iultxieva, la veu tradicional de l'Uzbekistan

L'Àsia Central ha estat durant mil.lenis un gresol de cultures en el que s´han succeït tots els pobles, o s´han associat per tal de crear prestigioses civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d´una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i la dansa. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukharà, amb Samarcanda, i de Khivà van brillar per la seva activitat musical i per fortuna, la música tradicional ha continuat viva fins els nostres dies.

És en aquesta rica tradició on s’ha format la música de l’Uzbekistan. En totes les cultures de l’Àsia Central la música clàssica i religiosa no s’ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s’ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes i s´ha conservat durant tant temps perquè mai no s´ha deixat de tocar essent una música viva que no ha calgut rescatar de l´oblit.

L’herència clàssica d’aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades “maqâm“, que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d’una “nova” tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l’est de l’Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l’any 1960 en un kolkhoz, granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l’aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria que s’abocava al Mar d’Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Iultxieva (Munojot Yo'lchieva o Munadjat Yulchieva).

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d’Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.